Aquest lloc utilitza cookies pròpies i de tercers que ens permeten millorar la teva experiència de navegació, si continues navegant, considerem que acceptes el seu ús. Pots canviar la configuració o obtenir més informació aquí. close

Història de les calces

Història de les calces

Història de les calces

Les calces formen part indispensable de la nostra vestimenta i és un dels components de la roba interior femenina.

Les calces era un tipus de calçó que generalment envoltava les cuixes. Eren de llana, lli o de cotó; fins i tot d'estopa, és a dir, de la part prou del lli o del cànem. A sota podia emportar-se'n altres de llenç.

No es coneix l'inventor de les calces. Segurament no va ser una sola persona, sinó una evolució natural d'aquesta peça amb el pas del temps. Se sap que el primer poble, que de manera generalitzada va fer servir les calces va ser el poble persa, al voltant de l'any 1.700 aC, segons es desprèn d'uns baix relleus trobats a les ruïnes de Persèpolis, que era l'antiga capital de l'Imperi Persa.

Etimològicament, Breecches sembla derivar de l'arrel indoeuropea “Bhrg”, que vol dir “trencar”, que aquí s'utilitza amb el sentit de “dividir”, “separar”. La seqüència consonàntica “brk” que implica un origen germànic que canvia regularment el so g per k, en lloc de pertànyer a les llengües indoeuropees. Per tant les calces era la peça que “separava les cames”.
Aquelles eren calces amples, bombades, de diferents mides, cenyides entre engonal i cintura o perllongades fins al genoll. Una peça, que el món antic va utilitzar sovint com a peça única de la roba, d'ús estrictament masculí, hereva directa del taparrabo.

Cap a l'any 1500 aC. a l'Antic Egipte, les mitges o calces de ganxet eren usuals a l'entorn del faraó. No acabaven a l'engonal sinó que arribaven a la cintura, on se subjectava a manera de calça.

Els grecs van ser sempre reticents al seu ús. Els antics grecs consideraven aquesta peça com a pròpia de gent bàrbara i no la van utilitzar; homes i dones no portaven res sota el peple que era la vestidura exterior emprada a l'antiga Grècia.
La calça com a tal no existia antigament a Espanya, les dones no portaven res posat. Era una cosa masculina. Se suposa que la primera peça íntima que va aparèixer va ser el taparrabos, que es remunta al període dels celtes.

Els etruscs i els romans van adoptar aquesta peça dels gals. A l'Antiga Roma, tant els homes com les dones, feien servir robes belles com la toga o l'estola i una túnica llarga, que els arribava gairebé fins als peus.
No estava ben vist a l'antiga Roma les vestimentes que cobrien les cames. Era un costum dels bàrbars, que vivien més enllà de les fronteres o una forma de protecció per a les cames dels més pobres.

Les braccae mai van arribar a ser d'ús comú a Roma, la capital de l'Imperi, fins i tot alguns emperadors van prohibir-ne l'ús a la capital. Era tan estranya aquesta peça per als primers romans, que els escultors i pintors per identificar els estrangers els presentaven a les seves obres amb aquestes peces.
Quan els exèrcits romans van començar a aventurar-se cap al nord entre els anys 27 a. fins al 476 dC, van començar a comprendre la utilitat de cobrir les cames per combatre el fred. Amb el temps, es va convertir en una peça popular entre els legionaris i sobretot a la cavalleria: muntar a cavall amb els braccae era molt més còmode i càlid a les regions fredes, que fer-ho amb una faldilla.
Els bàrbars usaven dos tipus de pantalons, a uns els van anomenar Braccae i els altres Feminalia. Els romans van adoptar els braccae.

Els Feminalia eren Braccae que ajustaven els camals. Era una peça masculina, el nom va ser donat per l'exèrcit romà per referir-se a aquesta peça bàrbara, que en ajustar els camals feia que els enemics semblés dones.
Les Bragas, Braies, Breecches, Braccae en llatí, és una peça unisex, que va ser usada tant per les dones com pels homes, tenien forma de pantalons i va ser portat per gairebé totes les nacions de la conca mediterrània cap al 600 a.C., fins i tot van arribar a vestir-se a lÍndia. Van ser molt utilitzades pels Gals

A Roma, calçat, mitges, calces i calces tenen una història entrecreuada: van formar part del calceus borceguí, que cobria peu i cama, i va acabar sent peça protectora del baix ventre. Al principi, els romans la van tenir per vestit de gent incivilitzada, per la qual cosa quan representaven un déu bàrbar el vestien amb calces amples i flotants.
Les Braccae se subjecten per un cordó de cuir a la cintura i el seu llarg varia des dels genolls fins als turmells segons quines tribus les vestien. Més cap al nord, les braccae eren més llargues i de llana crua a conseqüència del fred. A diferència dels feminalia, els braccae són peces soltes.

Els sàrmates que eren un poble bàrbar també van utilitzar aquesta peça, a la columna de Trajà monument de Roma, on es representen les campanyes d'aquest emperador del segle II, es veu gran nombre de romans que les vesteixen fins als genolls, portant la resta del cos nu: eren les bracae, on apareixen també un grup de sàrmates portant braccaes. El seu ús es va generalitzar a Europa central gràcies als celtes. Van arribar a Roma després de la conquesta de la Gàl·lia, sent usades per totes les classes socials.


L'emperador del segle III, Alexandre Sever, portava calces blanques, abandonant el costum imperial de les calces de porpra, ia partir del segle IV, els sastres van prendre com a quelcom positiu i digne d'orgull ser bons bracarii.
Els romans imposarien l'ús de la calça al seu Imperi i s'estendria per tota Europa. L'expressió de “ser un home bragat” és una reminiscència de l'època, així com la paraula “bragueta”, que encara avui se segueix fent servir. Els homes bragats eren homes valents, encara que també s'anomenaven homes ben bragats als quals amagaven alguna cosa gran.
L'emperador Honori va prohibir el seu ús a la ciutat l'any 397 dC. C., però va seguir sent la peça favorita dels bàrbars. Al cap i a la fi, la paraula és d'origen no llatí.

Va ser una peça exterior molt utilitzada pels visigots. Les calces grans i amples eren signe de distinció durant l'Edat Mitjana. El fill de Carlemany, Lluís I de França, també anomenat Ludovico Pío, vestia camisa de mànigues amples i bragons, com es veu al mosaic de l'església romana de Santa Agnès.

Guillem el Conqueridor, rei d'Anglaterra, va regalar a la seva dona unes calces com a leotards, que incloïen calces de colors, però no era peça del gust de l'Església que va acabar prohibint-les per dues raons: deixava entreveure el contorn de la figura, i xocava amb el dret canònic, que obligava a dormir despullats els esposos.
La combinació de polaines i calçons o calces van originar els pantys a l'Edat Mitjana, i van ser anteriors a les mitjanes, i que incloïen la calça. Les mitges són el resultat de la divisió del panty en dues peces.

La calça tindria un llarg recorregut per l'Edat Mitjana, però sempre entre els homes i sense ser ajustada al cos. Era una mica antihigiènic en aquella època. Aquesta peça va seguir usant-se durant l'Edat Mitjana fins a meitat del segle XV. A partir de la meitat del segle XIII, apareixent les calces curtes, que van substituir les calces llargues.
La llenceria o roba interior era considerada com una altra classe de vestits, que no eren realitzats pels sastres. El que diferenciava les classes socials era la qualitat del teixit i la neteja de les peces de roba interior. Les peces tintades, així com les peces fetes pels sastres no es podien rentar, per la qual cosa la roba interior era una barrera de protecció no només dels vestits respecte al cos, sinó que també del cos respecte als vestits.
Les calces medievals es van realitzar generalment en lli, oblidant el material que van fer servir en altres temps els bàrbars, la llana.

A diferència d'aquesta, el lli es renta sense que s'encongeixi la peça. El lli fins i tot millora amb les rentades, ja que es torna més suau. La superfície del lli és llisa, per tant, més còmoda i de gran absorbència, per això la fa ideal per a la funció d'aquest tipus de peces.

Les calces medievals van ser una peça de llenceria masculina. Encara que fossin llenceria no necessàriament quedaven ocultes. Els treballadors moltes vegades només portaven les calces quan feia calor o les calces i una túnica curta. I no només els treballadors, tots els homes que vestien una cota curta o una cota amb una obertura al davanter quan estaven asseguts deixaven veure les calces.

Les calces medievals van evolucionar des de la forma llarga a la forma més curta i en un segon període es van ajustar més al cos. Cronològicament podem dir, que la calça medieval llarga la trobem a partir del segle IX, amb alguna variació provenia dels pobles bàrbars i la podem datar del segle VI. La calça curta podem situar-la al segle XIV i al segle XV la calça curta ajustada. (A la imatge: Vora inferior de les calces aixecat i subjectat a la cintura. Sant Joan d'Acre, Navarrete, la Rioja any 1185).

Les mitges calces de punt cobrien peu, cama i zones anatòmiques del nord al segle XII, i va ser peça que va conèixer pocs canvis. Eren calces atacades, que es lligaven a la cintura com a pantys moderns. La seva consagració com a peça definitivament femenina trigaria a arribar.
L'amplada de la tela era de 50 fins a 90 cm. El lli generalment es teixia a 90 cm d'amplada. Les peces no es tallaven a mida sobretot les de llenceria, ja que s'aprofitava tota l'amplada de la tela. Per fer unes calces també s'utilitzava tota l'amplada de la tela, per la qual cosa el muntant era de 45 cm.
Fins a mitjans del segle XIV les calces cobririen des de la cintura fins a mitja cuixa o fins al genoll. A finals del XV les calces acaben per unir-se a les calces, ia inicis del XVI forma un tot anomenat calces-bragues. Tot i així, se segueix portant sota una altra calça.

Es deixa de fer servir la braguera. A la calça se li fa una mena de cinturilla doblegant la part superior de la mateixa per després fer diverses obertures per la qual passa un cordó, corretja o corda, quedant els caps cap a fora.
Quan les calces s'allarguen, arribant molt més amunt de la cuixa, aquestes se subjecten amb una braguera que alhora uneix la calça.

Hi ha de dos tipus:
-Sumament petites i ajustades per poder portar-les amb les calces que anaven molt cenyides al cos.
-Més o menys llargues i una mica més folgades:
La calça externa, també anomenada calçó és una peça que es col·loca per sobre de les calces senceres. Aquesta calça externa va acabar a la fi del XV sent només usada per pescadors, adobers, tintorers, pagesos, etc. i serien de drap. Passa a ser peça interior donant lloc als calçotets a inicis del segle XVI.
Les dones durant tot aquest temps utilitzaven camises obertes per poder anar al bany fàcilment, o pollastres, que arribaven fins al genoll però seguien sent solts. Les calces aniran quedant com a roba interior al segle XVI. Es vestiria sota una nova peça anomenada calces / calces.
La calça va quedar finalment reduïda a una peça molt petita i ajustada, fins que a inicis del segle XVII desapareix definitivament en la vestimenta masculina.
Es coneixen les calces a la vestimenta masculina, però, en el femení podem dir, que no se n'ha trobat referències escrites ni iconogràfiques. Per tant, sorgeix un interrogant.

Van fer servir calces les dones?

Tenint en compte, que a finals del segle III i començament de l'IV a l'Imperi Romà les dones, per practicar esports, portaven una peça curta i ajustada, anomenada subligaculum, que era una túnica de disseny rectangular subjecta a nivell de la cintura, no es hauria de descartar, que les portessin també com a peça interior.
El tsar de Rússia Pere I estava de visita a París l'any 1717, i es trobava passejant pels carrers de la ciutat, quan una dona es va relliscar i va caure d'esquena amb les cames cap amunt. Pere I observant tan bella estampa de les cames de la dona parisenca, va exclamar amb total picardia “Les portes del Paradís estan obertes”.
Les dones franceses d'aquella època no feien servir roba interior, però això mateix succeïa a la resta de les dones del món. Fins a finals del segle XVIII, la roba interior que usaven les dones consistia en bruses llargues i folgades i bruses amb traus a la cintura o cotilles, que als seus inicis era una peça aristocràtica.

També, les nagues eren molt populars, especialment quan els metges associaven el gros amb salut, en conseqüència el gros i malucs amples estaven reservats a les aristòcrates. A la gent prima se li associava amb la malaltia i la pobresa. Podem afirmar que les calces que actualment coneixem és una invenció moderna.
Les dones mai no portaven res sota els seus vestits per pura comoditat. Tancar el flux de ventilació a l'ambient humit de la vagina, els provocaria com a mínim coïssor i irritació. No hi havia aigua a casa en aquella època històrica, per la qual cosa era relativament fàcil desenvolupar infeccions i proliferar polls i lladilles.

Només en els períodes menstruals, les dones es posaven un drap entre les cames, que l'ajustaven amb una mena de sabana, molt semblant a la que usen els lluitadors de summe japonès, per això a més es portaven diverses enagües per si de cas s'escapava alguna cosa .
Havia sorgit a París una insòlita llei, al voltant de l'any 1800, que obligava les prostitutes a utilitzar calces, segurament per qüestions d'higiene.

Si el llaç decoratiu és a la roba interior de les dones, és perquè les calces no sempre han estat parafernàlia femenina. Sota els seus enaigües, les dones, sobretot les de bona conducta, anaven amb el darrere a l'aire. Els homes portaven les calces, però era una peça i no roba interior i, ja que eren visibles, havien de ser bonics. Per això s'abotonaven, assenyala Denis Bruna, conservador al Departament de Moda del Museu d'Arts Decoratives al seu llibre “Al segle XVII, les calces dels homes portaven botons”.

Des del segle XIX, les “bragues de llenceria” es van fer populars, afirma la historiadora de moda Catherine Örmen. Amb l'arribada de la crinolina, a la dècada de l'any 1850, l'ús d'aquests “tubs del cau” es va fer comú, ja que aquestes peces amples s'aixecaven fàcilment. El llaç no es concep aleshores per adornar la roba interior. Els primers llaços de les calces femenines tenien una funció utilitària, explica Denis Bruna:

“Quan van aparèixer les primeres calces, ja que l'elàstic encara no existia, es posaven un cordill o un cordó”
Les dones van haver d'esperar fins a l'època del can-can perquè es comencessin a dissenyar prendar íntimes acords a les seves necessitats. “La història de la roba interior femenina està lligada a les ballarines de can-can”. Aleshores, la roba interior no era més que una manera d'abrigar-se i evitar infeccions.

Les ballarines també estaven obligades per no ensenyar més del compte als seus espectadors, una norma a la qual també es van acollir dones de més alta classe: “Aquestes dames portaven les faldilles amb les enagües molt obertes i els seus pantimes estaven molt exposades, per la qual cosa van començar a utilitzar calces per protegir-se del fred”.
Els actuals llaços plans de les calces són una reminiscència d'aquestes primeres calces, que s'havien de fer servir per protegir el pudor de les dones. Però això també explica per què segueixen allà avui quan el seu primer ús va desaparèixer fa temps.

Els llaços formaven part del llegat de la llaçada sota les peces exteriors femenines. "El llaç apareix en cossets amb balenes, l'avantpassat de la cotilla, als segles XVII i XVIII", continua Denis Bruna, abans que s'inventessin les calces femenines". Les cintes i els llaços servien per ajustar el cosset al pit, a l'escot ia les espatlles”.
Hi havia llaços decoratius al segle XVIII, que recordaven un dels llaços utilitaris, com el que es troba a la part davantera de les peces interiors rígides amb balenes, tot i que es lligaven a l'esquena. "S'utilitzava per embellir l'objecte. Perquè, dir que la roba interior només es feia per a la persona que la portava no és gaire exacte. La roba interior sovint tenia un aspecte decoratiu perquè també es feia servir per mostrar-se a la parella”.

No sabem si el llaç central és només per donar equilibri i harmonia. Els llaços podien ser un record estètic del prestigi social perquè, durant el segle XIX, quan les dones per fi podien vestir-se soles, algunes dames de classe mitjana alta van continuar vestint-se a l'estil antic perquè era un “signe de distinció social”.
Per descomptat, Denis Bruna afirma: “Aquesta transformació d'un element utilitari en element decoratiu es va fer reduint-lo: el llaç de les calces del segle XIX o dels cossets amb balenes dels segles XVII i XVIII era molt més gran; són llaços petits”. Tot i això, aquesta estratègia d'associar llaç i prestigi no va desaparèixer dos segles després.

Les calces menstruals

Les calces menstruals no són un invent modern. Aquesta roba interior ja existia a principis del segle XX, encara que era una mica diferent. Avui són més còmodes, més higièniques i constitueixen una alternativa real a l'ús de tampons durant la menstruació.

A finals del segle XIX, el cinturó menstrual, que tenia similituds amb un cinturó de castedat, es va posar de moda, l'embenat esponjós que hi havia a dins es podia rentar, el concepte d'articles d'un sol ús va arribar molt més tard amb la societat de consum moderna.

Els anomenats cinturons menstruals s'han fet servir fins a la dècada dels 70, però en aquell moment amb embenats d'un sol ús. Els primers models de calces menstruals tal com el coneixem avui dia eren incòmodes i particularment poc estètics, però van complir la seva missió.

La indústria ha treballat en la tecnicitat del producte al segle XXI. Per tant, encara que segueix sent una protecció higiènica, moltes calces menstruals ja no es poden distingir, a primera vista, de la roba interior normal còmoda i visualment atractiva.

L'estructura de les calces menstruals és important. Tenen diverses capes de diferents materials, un dels quals serveix per absorbir. Això garanteix que la sang de la regla es mantingui allunyada de la teva pell per raons òbvies de comoditat i higiene, però alhora, la manté al seu lloc perquè no hi hagi fuites.

La primera capa, la que toca el teu cos, és feta d'un material més còmode, la llana merina, cotó, etc. Elimina ràpidament la humitat del teu cos i és antibacterià. La segona capa absorbeix la humitat com una esponja i és antibacteriana.
La tercera capa, la més externa, no deixa passar cap líquid, és a dir, evita les fuites, però ha de romandre elàstica i transpirable.

Per suposat, les costures han d'estar dissenyades per frenar el líquid.
________________________________________
BIBLIOGRAFIA
Astor Landete, Marisa. “València als segles XIV i XV, Indumentària i imatge”. 1999. València.
Bernis Madrazo, Carmen. "Vestits i modes a l'Espanya dels Reis Catòlics: els homes". 1962. Institut Diego Velázquez del CSIC. Madrid.
Bernis Madrazo, Carmen. “El vestit i els tipus socials al Quixot”. 2001. Visor. Madrid.
Descalç Lorenzo, Amàlia. "Apunts de moda des de la prehistòria fins a l'època moderna". 2007. Revista del Museu del Vestit. Madrid.
Menéndez Pidal, Gonzalo. "L'Espanya del segle XIII: llegida en imatges". 1987. Real Acadèmia de la Història. Madrid.

Departament de Premsa de Modaintimashop.com